Avui, com altres matins, he anat a l’estanc per adquirir una d’aquestes caixetes i la meva sorpresa ha estat majúscula quan, al moment de pagar, la mestressa de la botiga – una dona de més de vuitanta anys que crec que no coneixeria sense el seu habitual cigarret a l’extrem dels llavis- m’ha comunicat el preu: 3,45 euros.

- Perdoni? Abans d’ahir no eren 3,10?- he preguntat incrèdula.

M’ha mirat entre extranyada i molesta i m’ha contestat amb una pregunta que en la meva condició de projecte de periodista m’ha fet força mal:

- ¿Qué pasa? ¿Que no lees los periódicos tú?

Aleshores, com un fugaç llampec una petita bombeta s’ha encès dins el meu cap i he recordat quan vaig sentir que s’apujarien els impostos del tabac i la gasolina. He pagat i li he demanat disculpes per qüestionar-li el tema del preu, però llavors ella ha iniciat un discurs aferrissat en contra del govern que ha acabat amb un típic “Todo es culpa de Zapatero, siempre pagamos los pobres y fumadores”. S’ha prolongat durant 10 minuts de rellotge i amb raó he arribat tard a classe.

No obstant, tot i que em molesta haver de pagar 35 cèntims més per cada vint cigarrets he d’admetre que aquesta no és una necessitat bàsica; tot al contrari, és un producte perillós per a la salut. Així, si haguessin pujat el pa em queixaria, em queixo també de la pujada de la gasolina però com a bona fumadora però ciutadana objectiva no em queixaré de l’increment dels meus vint estimats Marbolo Light.

La derrota del PSOE en les eleccions europees ha provocat un cert canvi d’estratègia de la direcció del partit, i del mateix Zapatero, en la negociació amb Catalunya del nou model de finançament. Els socialistes espanyols volen acabar amb el desgast polític i electoral que els suposa la negociació sobre aquest assumpte, i han decidit recuperar a costa del PSC el terreny perdut davant del PP.  Així, si el 15 de juliol –com a data límit- no s’arriba a cap acord, Zapatero es plantejaria abandonar indefinidament les negociacions.  En aquest escenari, l’única alternativa a un ajornament indefinit de les negociacions és un acord a la baixa. El tripartit hauria d’acceptar la primera oferta feta pel llavors ministre Pedro Solbes, que va ser considerada com a absolutament insuficient. Un canvi de jaqueta que representa una més de les tantes inconsistències del nostre ZP, el mateix que en plena campanya europea, al costat de Montilla i Maria Badia,  va cridar “¡Claro que Cataluña tendrá su financiación!”

Penso que no és lícit però sí inevitable adoptar un rol electoralista, però per fer-ho, cal que no se’t vegi tant el llautó perquè la pèrdua de credibilitat és directament proporcional al creixement de la desafecció.

  Mentre avançava l’escrutini, els líders catalans d’Iniciativa van romandre apartats de la sala   on es trobaven els mitjans, m’imagino que per la raonable prudència de no cantar el segon escó abans d’hora.  Però tot i els 23 escons dels populars, finalment Iniciativa va aconseguir mantenir la representació de Romeva a Europa. Així, ja amb els resultats a la mà i després d’un discurs tòpic però reglamentari de la portaveu Laia Ortiz, el primer en prendre la paraula va ser el President del partit, Joan Saura, el qual no sabia o no volia dissimular cert grau de contrarietat. Aspirava a obtenir una major cobertura europea? No ho sabem. Per la seva banda, el candidat mostrava una actitud aparentment més relaxada i optimista i, tot i haver mantingut els dos escons, l’eurodiputat electe va arremetre contra la baixa participació -causada per una palpable desafecció ciutadana- i contra la crispació fomentada per determinats grups polítics, la qual desembocà en un pols de forces bipolaritzades.  I una

d’aquestes, la dreta dels populars, va erigir-se com la vencedora. L’Espanya profunda al centre d’una Europa que es fa anomenar “plural”.

- La perfección es una pulida colección de errores. MARIO BENEDETTI.

- El afán de perfeccionismo hace a algunas personas totalmente insoportables. PEARL S. BUCK.

- Cuando pretendemos practicar las virtudes hasta el extremo, aparecen los vicios…Criticamos la perfección misma. PASCAL PENSEÉS.

I una perquè reflexionem sobre nosaltres mateixos que m’agrada especialment…

- Mai no és massa tard per ser qui hauríem d’haver estat. GEORGE ELIOT.

Però cal arribar tan lluny?  No és possible que primi el criteri periodístic per damunt dels interessos propagandístics de les formacions polítiques si no passa res d’extraordinari? Si bé és cert que TV3 és una televisió pública, crec que la seva condició implícita de servei al ciutadà no hauria de comportar  l’ús instrumental que se’n fa des del terreny polític. No a la instrumentalització i sí rotund al criteri periodísitic.

Darrerament el govern israelià ha posat en pràctica una estratègia encarregada d’empobrir encara més- si és possible- la subsistència de la població palestina; i és que s’han instal·lat uns 300 punts de control que dificulten el pas de frontera cap a Israel. Els que van a treballar, els que tenen cita amb el metge, els que volen visitar un familiar o fins i tot els que han d’assistir a un enterrament han de veure’s les cares amb els joves soldats estadounidencs que els barren el pas i els sotmeten a un tercer grau per posar un peu uns pocs metres enllà. Aleshores, després de les preguntes, arriben les justificacions, les promeses de tornada en hora fixa, les disculpes, les súpliques… I també arriba l’exclusió i el trencament del territori palestí, on hi ha carreteres, terres i fins i tot ciutats exclusives pels israelians.

Pensant-ho bé, això em recorda alguna cosa…Ah,sí!! Em recorda a les estrelles de David cosides a les jaquetes, em recorda el toc de queda de les vuit de la tarda i em recorda la prohibició de viatjar en transport públic. En definitiva, em suggereix una guerra, un boig anomenat Hitler i sis milions de  jueus exterminats.

Fem memòria, perquè per viure un present just i construir un futur millor no podem oblidar els errors del passat. I quan veig els punts de control de Palestina no puc evitar recordar les llargues cues davant d’Auswitch on, d’alguna manera, també es decidia qui “passava” i qui no. Em reitero, el passat per entendre el present i construir un futur.

El fi és, per tant, establir un diàleg propositiu amb els joves catòlics, als que se’ls encomana la important missió de transmetre el missatge de la Jornada Mundial, és a dir, la cultura del respecte, el diàleg i l’amistat. En conseqüència, ells mateixos han d’exercir d’evangelitzar al ciberespai, en un moment en què l’Església Catòlica s’adona que la societat occidental no enregistra prou fidels com voldrien. Em meravella aquesta capacitat de modernització de l’Església pel que fa en aquest cas a les noves tecnologies i, alhora, la seves conviccions ràncies i retrògrades pel que fa a molts altres aspectes. Si és qüestió d’adaptar-se, per fi, a la societat del s. XXI no seria lògic començar per eliminar rigideses morals i restriccions socials i no per instrumentalitzar plataformes tecno-mediàtiques?  En definitiva, canvi de mètodes però no d’actituds; varia la forma però es manté el fons.

1. Porque es fácil, sencillo y asequible a la mayoría. Pensemos en otras disciplinas deportivas: para jugar al tenis se precisa una cancha y una raqueta; para navegar un barco y el mar; para la fórmula uno, un coche y un circuito; para el baloncesto una cancha específica y una canasta… En el fútbol lo que es imprescindible es una pelota y ya está.

2. Porque es imprevisible y no tiene lógica. En muchas disciplinas deportivas suele ganar el mejor. En el atletismo, por ejemplo, el vencedor de una carrera será el que acabe el recorrido de la pista en menor tiempo y punto. Pero en el fútbol no es así. El juego es muy variable.

3. Porque fomenta la pertenencia y la propaganda. Los dictadores lo saben bien: una victoria de la selección constituye un gran vehículo de propaganda. Fue así en la Italia de Mussolini y en la Argentina de Videla, ambas selecciones campeonas del mundo durante esta dolorosa etapa.

4. Porque no distingue entre clases sociales. El cantante Melendi tiene un tema titulado “Me gusta el fútbol”, cuya letra dice “No es cosa de niños, no es cosa de viejos/el depor de reyes, corazón de obrero”. Pues es un poco así.

5. Porque no discrimina el físico. No se necesita un físico especial pra practicarlo, como ser alto en el baloncesto o más bajito en la Formula 1.

6. Porque es bello. Una jugada de un crack puede llegar a representar una obra de arte estética. Maradona, Pelé, DiSrefano…

7. Porque no hace falta jugar para participar. Vestir una camiseta, intercambiar fotos de jugadores de los álbumes Panini, un torneo Fifa de Play Station…hay muchas formas de disfrutar el juego sin tener que ponerse las botas.

8. Porque crea héroes (mediáticos). Cualquier persona que haya jugado al fútbol ha representado durante esos 90 minutos algo, su barrio, su colegio… Ser futbolista implica una gran responsabilidad social, ya que es un modelo para mucha gente y, además, representa unos colores y una afición.

9. Porque enseña valores. El fútbol transmite ciertos valores inherentes a la competición, como la superación, el esfuerzo o el sacrificio.

10. Porque forma parte de nuestro pasado. El fútbol saca a relucir la faceta lúdica del ser humano, la de un niño. Así, el deporte tiene historia. Forma parte de la socialización del ser humano; con el fútbol hemos aprendido a ganar, a perder y a disfrutar con los demás.

Doncs ja ho sabeu, els que us vau avergonyir d’una reacció potser massa desmesurada quan tots vam celebrar els quatre gols dels blaugranes contra l’Atlètic de Bilbao, de cara a la Champions deixeu la vergonya a casa i adheriu-vos a qualsevol de les anteriors raons, força ben trobades i molt oportunes de cara al 27 de maig.

 Si més no, això és el que diu la doctora Ana Puigvert, néta del prestigiós uròleg català, que es féu càrrec de la salut diguem-ne urològica del caudillo. Segons la doctora, el seu avi li havia comentat diverses vegades el secret que el dictador amagava. I aquest gran secret és l’excusa de Puigvert per escriure un llibre sobre els Franco. Un extracte del llibre ens detalla, amb una precisió exquisita, l’accident que provocà que l’anatomia del generalísimo quedés mermada:  Fue la noche del 28 al 29 de junio precisa El Mundo. Franco, de 23 años, tomó el mando. Ante la amenaza de una maniobra envolvente, recogió el fusil de un soldado herido, caló la bayoneta y se lanzó aguerrido al ataque arrastrando al resto de sus hombres. Fue entonces cuando los disparos le alcanzaron el bajo vientre. El joven capitán dobló la rodilla y cayó desplomado. En efecte, un document únic al que Puigvert afegirà una salsa picant, feta amb uns ingredients potser un tant indigestos. El primer es compòn d’un intertítol Algo fallaba en su semen acompanyat de l’especulació que Francisco era, en realitat, el tiet de Carmencita i no el seu pare. El segon ingredient és ella, la pressumpta neboda, assenyalada per haver, repeteixo pressumpatment, sucumbit a exercir la professió més antiga del món. I de postres -encara que soni estrany- novament el Caudillo, que segons la doctora-escriptora encarregà un dossier batejat com Encarnita, una mujer de vida fácil, per tal de denigrar la vídua del seu germà.

En definitiva un visca per l’actualitat del document, pel seu transcendental contingut i pel llibre que és a punt de veure la llum Ah!! I perquè gràcies a Franco -i el seu testicle- El Mundo no ha fet un especial sobre les dues Espanyes, sobre la Memòria històrica o sobre la marginació del castellà a Catalunya. No hay mal que por bien no venga…